Explica com s'hauria de taxar les grans fortunes i les transaccions financeres, detalla els motius de la poca voluntat de perseguir el frau fiscal i advoca per gastar enlloc d'estalviar per tal de sortir de la crisi. Membre d'ATTAC, acaba de publicar '¿Qué es la Renta Básica?', a l'editorial El Viejo Topo
Daniel Bech
Aquesta no és una teoria, és en realitat una idea molt interessada i que està basada, com moltes grans bestieses, en mitges veritats. Es pot desmuntar des del punt de vista teòric, ja que les grans empreses quan van d’un lloc a l’altre no només tenen en compte el sistema impositiu, sinó també la qualificació de la mà d’obra, la cultura d’aquesta, l’estabilitat política... En fi, una sèrie de variables que també tenen molt presents. Però, efectivament, no vull negar que no tinguin en molta consideració el sistema impositiu. Tot i que des del punt de vista teòric sigui discutible, hi ha algun període històric clarament definit on això no es va complir.
Quan i on va ser?
Als EUA, aproximadament des de la Segona Guerra Mundial fins els anys 70, els rics estaven molt més taxats, o sigui pagaven molts més impostos, En aquella època no hi havia cap tipus de dubte que la distància en la distribució de la renda entre els més rics i els més pobres s’havia reduït. Hi ha autors que parlen d’aquest moment com el “Big Crunch”, perquè, efectivament, mai els EUA havia estat tant igual, o millor dit, és l'època en què havia estat menys desigual. Hi havia taxes impositives als rics que arrivaben a més del 70%. En aquella època no només les empreses no van marxar dels EUA sinó que el país no havia conegut mai una època econòmicament tant bona. Si l’argument la gent marxarà fos un argument realment de pes, el que hi hauria d’haver és una convenció internacional perquè això no passés.
Com haurien de ser els impostos a les grans fortunes?
Hi ha diversos camins, no hi ha una resposta única. Una possibilitat seria establir un sistema proporcional, un tipus a partir de determinades quantitats, i un altre per a d’altres, és a dir una fiscalitat per trams. Però al mateix temps, una de les coses molt necessàries és gravar qualsevol euro guanyat, sigui com sigui, de la mateixa manera, cosa que actualment no és així. Ara, si reps aquest euro d’un fons d’inversió no està gravat igual que si el reps del salari, el que és una barbaritat. Prenent altres variables, fins i tot seria molt progressiu un tipus únic per a totes les quantitats, però en el cas que hi hagués una Renda Bàsica. Hem calculat que, en el cas de Catatalunya, seria molt progressiu perquè, amb la Renda Bàsica, les franges de baix guanyen i les franges de dalt perden.
La taxa Tobin aniria per aquest camí que parlàvem?
La taxa Tobin ha experimentat força canvis històricament, de concepció. El senyor James Tobin era un autèntic conservador i després va renegar que ATTAC utilitzés el seu nom. Però de totes maneres la idea és molt simple: posar una taxa petita a totes les transaccions financeres. És una mesura que frena l’especulació perquè si un ciutadà corrent fa una transacció financera, paga i ja està, perquè fa una transacció de pasqües a rams. Però si ets un especulador que, encara que sigui lícitament, ho fas centenars de vegades al dia, la taxa al cap del mes poden ser molts milers d’euros.
S’hauria de complementar amb un major control a l’especulació?
No és que s’hauria de controlar, és que és elemental que es controli. Que no es controli és la notícia, és allò tenebrós. A més a més, els paradisos fiscals són una de les barbaritats més grans que hi poden haver perquè són moltes empreses i molts rics els que hi tenen els calers, milers de milions d’impostos que no van als països respectius. La lluita internacional contra ells hauria de ser... Però, és clar, aquí entrem en què és obvi que els mateixos que estan regulant els mercats, i els seus interessos, tenen els diners allà, i per tant no hi faran res.
També hi ha l’argumentari que amb una Renda Bàsica la gent no voldria treballar o seria molt menys productiva. Com ho veu?
Aquesta és la crítica que es va formular una micromilionèsima de segon després de sentir-se la proposta. Aquí s’hauria de fer una certa distinció, perquè quan parlem de que “no voldria treballar” ens estem referint a què no voldria treballar al mercat laboral. Hi ha tres tipus de treball, l’assalariat, el domèstic i el voluntari i, per tant, dir que una persona no estigui treballant assalariadament no vol dir que no estigui fent res. Hi ha aquí una distinció filosòfica interessant: tot el treball voluntari és per definició autotèlic, és a dir que porta la recompensa amb la pròpia realització del treball. La gent fa el treball voluntari perquè li troba algun tipus de sentit, el que sigui. En canvi el treball assalariat és instrumental. La major part consisteix en què hom treballa per poder tenir un salari perquè el necessita per viure. En una situació com l’actual, parlar que les condicions laborals estan baixant és quasi de boma, perquè més que les condicions, el que està baixant és la simple possibilitat de tenir feina assalariada. Dir això en un moment en que oficialment un 25% de la població està a l’atur, implica dir que aquesta gent no vol treballar?
Això és el que diu el govern...
Bé, això és un insult a la gent. És difícil fer estudis sobre la Renda Bàsica, però n’hi ha un que és explicatiu. L’any 2002-2003, a Brusel·les hi havia una loteria que es deia “Win for life”, que otorgava als guanyadors un salari d’aproximadament mil euros mensuals per a tota la vida. Uns investigados belgues van fer els seguiment durant dos anys de tot el que feia amb les seves vides laborals la gent a qui li havia tocat el premi, unes 70 persones. Els resultats van concloure que la majoria seguia treballant, i una part de gent que no seguia treballant no era per dedicar-se a viure d’aquest premi, sinó per trobar, una feina més adeqüada a si mateix. El que enllaça amb una de les grans qualitats que tindria la Renda Bàsica, que no només es tracta d’una mesura contra la pobresa, que ja estaria bé, sinó que va molt més enllà i incrementaria la llibertat de bona part de la ciutadania perquè la gent podria escollir amb una mica més de marge. I justament en una situació de crisi com l’actual, que la gent tingués una part assegurada de la seva existència també seria un factor per crear demanda i despesa, que són elements que es necessiten per evitar la crisi, enlloc d’estalviar, tal com diuen Paul Krugman o Joseph Stiglitz. Un pensament que entén tothom excepte els governants.
O no ho entenen, o no ho volen entendre, o fan cas als de dalt que els diuen això és el que s’ha de fer...
Hi ha aquella famosa frase d’Upton Sinclair que diu que és molt difícil que un home vegi l’engany quan cobra, precisament, per no veure’l.
Els últims pressupostos de l’Estat donen absoluta prioritat al pagament del deute i dels interessos que genera. Ho podrem pagar?
Tota política econòmica es basa en això: primer, triar a quins grups afavorim i després, una vegada decidit això, és quan s’arbitra l’economia que ho fa possible. La política econòmica que es fa no és ni molt menys l'única possible, la que es fa és una en funció de que s’ha decidit que el primer a qui s’ha de pagar és a la banca i s’ha de treure, doncs, de l’immensa majoria de la població. Mentre se segueixin fent aquest tipus de polítiques no hi ha cap tipus de dubte que no només no es podrà pagar el deute sinó que el que està portant és a la misèria a la immensa majoria de la població. Ara bé, com estem observant a Grècia, Portugal, Itàlia, França, i també aquí, que la gent sembla que comença a veure bastant clar que aquestes mesures l’únic que fan és empobrir la població per rescatar únicament i exclusiva a la banca.
I com aconseguim els ciutadans recuperar el poder que hem perdut, ja que l’única resposta que han rebut les mobilitzacions socials, de moment, són les dels antidisturbis?
És que no pot haver-hi austeritat sense repressió. Els camins són totalment especulatius, però no hi ha cap mena de dubte que cada vegada les poblacions europees són més conscients d’això que deia Upton Sinclair, que s’està governant per a interessos molt minoritaris. Podria ser resumit en una frase de Joseph Stiglitz que venia a dir el govern del 0,1%, pel 0,1% a favor del 0,1%, parafrassejant la cita de Lincoln. I utilitzem el 0,1% per dir alguna cosa, perquè segons un article que he escit, basat en dades del World Ultra Wealth Report, els més rics del món són exactament 2.160 persones, que sobre 7.000 milions d’habitants del planeta representen tan sols el 0,00003%. Aquests 2.160 tipus tenen 6,2 bilions de dòlars, el que equival a cinc vegades el PIB espanyol.
I com ho fem els 6.000 milions restants per aconseguir mesures més redistributives?
Crec, i això és especulatiu, que en els propers mesos i anys, perquè la cosa no durarà mesos, sinó anys, viurem, i vivim, una situació d’aquelles on hi haurà grans canvis. S’haurà de dilucidar és si aquests grans canvis són cap a dolent o cap a bo. I això dependrà de que la població sigui capaç d’imposar els seus interessos contra els d’aquest 0,00003%.
I com es fa?
Doncs tal com la gent ho està fent, girant l’esquena als grans partits, els que la gent fa més responsables, PP i PSOE en el cas espanyol. Hi ha enquestes que demostren que en molts pocs mesos després d’unes eleccions, el PP ha perdut deu punts a les enquestes electorals però no els ha recuperat el PSOE, sinó altres partits i l’abstenció, que augmenta molt. Però no només és això, és el 15-M, per descomptat, diferents moviments com alguna vaga general que fan els sindicats... Resistències globals i resistències particulars contra tal cosa i tal altra. La gent no tenim una altra manera de fer-ho.
Una Catalunya independent dins de la UE superaria la crisi? O el deute és tan gran que ho impediria?
Jo crec que el problema de Catalunya és que és una economia, per suposat, inserida a la UE, que hauria de fer moltes coses per sortir de la crisis. Però la política que s’està aplicant des del govern de la Generalitat pot tenir moltes diferències amb el govern del PP, però la política econòmica és idèntica, allà han votat a favor del PP, i el PP aquí ha votat amb CiU. Evidentment ara això canviarà, perquè amb el dret a l’autodeterminació al PP li torna el franquisme més ranci. Catalunya, des d’un punt de vista econòmic, podria ser independent, perquè independent no vol dir autàrquic. No hi ha cap tipus de dubte que seria possible, si ho són llocs com Dinamarca, però evidentment dependria de quina política econòmica fes el govern de la, en aquest cas, Catalunya independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada