QÜESTIONANT LA SAVIESA CONVENCIONAL SOBRE LES PENSIONS

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i Professor de Public Policy. The Johns Hopkins University

En la discussió actual sobre la suposada inviabilitat del sistema de pensions públiques s’estan fent tot un seguit d’asseveracions, algunes d’elles reproduïdes per l’anomenada Comissió d’Experts sobre les Pensions, que requereixen d’una reconsideració tenint en compte l’evidència existent. En aquesta discussió s’assumeixen erròniament diverses suposicions, presentant-les com a fets i realitats, quan en realitat l’evidència científica existent les qüestiona. Entre elles estan les següents declaracions:

*El fet que l’esperança de vida dels espanyols hagi crescut sis anys en els darrers trenta anys vol dir que les persones grans viuen sis anys més. Això no és així. S’ha de saber com es calcula l’esperança de vida. Si Espanya, per exemple, tingués només dos ciutadans, un la senyora García, que viu fins que té 80 anys, i l’altre, el petit Juanito, que mor poc després de néixer, llavors el promig de l’esperança de vida d’Espanya seria (80+0)/2=40. Suposi el lector que trenta anys més tard Espanya continua tenint només dos ciutadans. Un la senyora Pérez que, com la senyora García, mor als 80 anys, i l’altre ciutadà, Manuel, que viu fins als 20 anys. L’esperança de vida d’aquesta Espanya recent seria de (80+20)/2=50 anys, és a dir, deu anys més que l’Espanya d’ahir. Però això no vol dir, com constantment es mal interpreta, que la senyora Pérez visqui deu anys més. En realitat, continua morint als 80 anys. El que succeeix és que el nadó que moria abans, ara ja no mor i viu 20 anys més.

I això és el que ha succeït a Espanya, la mortalitat infantil ha estat baixant molt (cosa que ha estat succeint també a la majoria de països de la Unió Europea) i amb ella l’esperança de vida (que és el promig d’anys de vida que el ciutadà mitjà viurà) ha pujat. Però l’augment de l’esperança de vida no repercuteix automàticament en el mateix augment d’anys de vida de la gent gran.

+Com a conseqüència que les persones viuen més anys, existeix la necessitat que també treballin més anys. Si viuen sis anys més, haurien de treballar sis anys més. Aquest supòsit ignora l’enorme variabilitat a les taxes de mortalitat que existeix a Espanya entre les persones pertanyents a diferents classes socials. Un catedràtic d’universitat, per exemple, és probable que visqui set anys més que la dona de la neteja de la Universitat a què ell treballa. És una mesura profundament injusta exigir a la segona persona – la dona de la neteja – que treballi dos anys més (i alguns estan parlant fins i tot de cinc anys més) per pagar-li la pensió al primer – al catedràtic. L’endarreriment indiscriminat de l’edat de jubilació és profundament injust. I és, tot i així, el criteri que s’està utilitzant i promovent. Avui, a Espanya, la persona del decil superior de renda viu deu anys més que la persona del decil inferior. Fer un proposta “igual per a tothom” sense tenir en compte l’enorme desigualtat de condicions de vida i mort hauria de ser rebutjat per immoral i antidemocràtic.

*A més anys de vida addicionals de la població, major és la seva capacitat i obligació de treballar. Aquesta observació, derivada de l’anterior, continua ignorant que no només l’esperança de vida varia molt segons la classe social, sinó també la seva qualitat de vida. La qualitat de vida dels anys afegits a la longevitat d’una persona jubilada varia també d’una manera molt evident i clara segons el tipus de treball i feina (i, per tant, de classe social de l’individu) que ha tingut durant la seva vida laboral. A menor nivell de renda de les persona, i a menor autonomia, creativitat i condicions satisfactòries del treball i feina que la persona hagi desenvolupat, major és la discapacitat i limitacions “pròpies de l’edat”, amb menor desig de continuar la seva feina. 

D’aquesta realitat es deriva el principi aplicat a molts països – però no a Espanya – que la jubilació és un dret més que no pas una obligació. Per a la dona de la neteja és una benedicció poder deixar de treballar. Però no així per a un catedràtic, o per a un metge, o per a un professional que gaudeix a la seva feina. L’aplicació del principi de considerar la jubilació com un dret (com succeeix ja a molts països als dos costats de l’Atlàntic) implica el dret que no hi hagi obligació de jubilar-se. Com a professor de Hopkins jo no tinc el deure de jubilar-me. Sempre que el treball estigui al nivell que s’exigeix d’un professor d’universitat, la institució no pot jubilar-me, com a resultat de la llei que prohibeix la discriminació a la gent gran (una llei, per cert, que seria molt necessària a Espanya, a on la discriminació en contra de la gent gran és molt accentuada).
 

*El major problema que determina la necessitat de reformar el sistema de pensions és el demogràfic. A més gent gran que viu més anys i menys gent jove, major serà el problema del finançament. Això no és així, ja que s’ignoren moltes realitats. Als sistemes de finançament a base de contribucions sobre el treball (les cotitzacions socials), l’escenari no consisteix en joves versus gent gran, sinó en treballadors versus pensionistes. I fins i tot més important és la quantitat de l’aportació, que depèn del salari i de la productivitat. 

De la mateixa manera que ara el 2% de la població que treballa a l’agricultura produeix més aliments dels que produïa el 18% que treballava al camp fa quaranta anys, un treballador dintre de quaranta anys produirà i contribuirà molts cops el que produeix i contribueix un treballador ara. En realitat, el major problema que té el sistema de finançament actual de les pensions no és el demogràfic, sinó el laboral, és a dir, l’escàs percentatge de llocs de treball, conseqüència, en part (no de la sempre suposada rigidesa del mercat laboral) de l’escassíssima producció de llocs de treball (i fins i tot més escassa producció de bons llocs de treball) resultat d’un escàs desenvolupament de la infraestructura social i humana del país. 

Si Espanya tingués el mateix percentatge de la població adulta treballant als serveis de l’Estat del Benestar que té Suècia, Espanya tindria cinc milions més de llocs de treball. És aquesta escassetat de llocs de treball el problema de les pensions contributives, tema que ni està ni s’espera a la citada Comissió. És lamentable que la solució que predictiblement apareix com a més factible sigui la reducció de les prestacions en lloc d’augmentar els recursos per mantenir-les i fins i tot expandir-les.